Tot i que el nom d’Alcampell (o del Campell) vol dir ‘Camp petit’, el seu terme municipal abasta 5.780 hectàrees i a més, inclou el despoblat de Pelegrinyó. Situat a 499 metres sobre el nivel del mar, ‘pren la influència de tots los vents, los del nord a l’hivern i els del sud a l’estiu’.
Tot i els jaciments ibèrics de Torre Bellet, Tossal de les Cases i Era de la Grossa de Piqué, que donen testimoniatge d’anteriors assentaments al municipi, l’actual emplaçament obeeix al sistema defensiu que els àrabs varen desenvolupar a la zona.
Tres vegades frontera.
Alcampell és la frontera paisatgística de la Llitera, separant el paisatge propi de la Llitera Alta del paisatge característic de la Llitera Baixa. A aquest aspecte obeeix que els àrabs utilitzessin aquesta característica per bastir les seues fortaleses, donant continuïtat a la imaginària línia fronterera al voltant del primer mil·lenni.
Aquest sistema no va impedir que el comte d’Urgell, Ermengol IV, la reconquerís entre l’any 1089 i 1091.
Tot i que no tenim constància d’en quin moment va començar a existir Alcampell com a població, els primers documents que en fan menció, són de l’any 1098, amb els comtes d’Urgell dominant aquesta terra. Per aquelles dates, Tamarit de Llitera era propietat dels musulmans, el que convertia a Alcampell en un lloc privilegiat de cara a la conquista de Tamarit.
Entre el 1064 i el 1143 Tamarit és conquerida i perduda reiteradament, fins que Ramón Berenguer IV la conquereix de manera definitiva. Després d’algunes tensions i enfrontaments territorials, Tamarit i la zona d’Alcampell passaran a formar part de la Corona, l’any 1229.
Alcampell, igual que Albelda, Altorricó, Algaió i altres, passarà a dependre de Tamarit, amb els que seran habituals els problemes durant els segles següents. A Alcampell, existia la ‘Carlania del Quiñón’; aquesta carlania consistia en part del territori en feudal, consistent en prestacions que pagava Alcampell amb una dècima part dels fruits que cultivaven als camps dels seus pobladors. Aquesta carlania, va suposar una unió tant amb Tamarit com amb els Reis d’Aragó, però sense el consentiment dels ciutadans.
Alcampell apareix com ‘Campell’ a l’arxiu de la Corona d’Aragó des de 1495 a 1646, pel fet que a moltes poblacions de la zona van arribar repoblador ‘Urgell, del Pallars i de Barcelona, el que explica que la llengua pròpia fos, i sigui actualment, el català.
A finals del 1785 es va sol·licitar l’anhelada independència de Tamarit, que es va fer efectiva l’any 1831, amb la concessió del privilegi de vilatge pel Rei Ferran VII. Entre d’altres, aquest fet va provocar un fort creixement demogràfic durant el segle XIX. El més problemàtic en aquesta separació va ser la determinació del terme municipal, ja que els veïns de Tamarit no estaven d’acord amb el fet que les terres d’Alcampel arribessin fins al sud de Tamarit. Va ser anomenat primer Alcalde D. Francisco Mancho, regidors José Fet i Antonio Cristóbal, diputat José Naval i síndic procurador, Joaquín Coll.
A més del creixement demogràfic, el segle XIX va donar a Alcampell dues figures destacades, com són el General Francisco Coll y Zanuy, metge militar condecorat amb la Creu d’Isabel la Catòlica pels seus serveis i amb la Creu Blanca de l’Exèrcit. Va dirigir una clínica a Cuba i va ser metge d’Alfons XIII; l’altre fou el franciscà José Coll Mola.
La població d’Alcampell va arribar a les seues màximes xifres a començaments del segle XX; va ser el primer poble a declarar-se republicà abans de la Guerra Civil i, ja a finals dels anys 30 i 40 comença a disminuir progressivament la seva població.